CONCURS DE CONTES ERÒTICS EN CATALÀ
CARNAVAL de Vilanova i la Geltrú 2006

fragment/febrer06
guanyador 2006
autor: Alfred Sala

El menovell de sor Alba
(Confessió mecanoscrita -i un xic grollera- de mossèn Perpetu Piula, prevere)

Ara que als cent dos anys noto com al meu cos li costa cada cop més d’acabar el dia; com, tot i anar sempre a poc a poc i pas a pas, les mans em tremolen cada vegada més i les cames em fan figa, i com l’esfínter se’m relaxa sovint, i deixa anar, talment com si s’estripés, cops d’aire calent i embafador i ventades boiroses que ensutgen les parets; ara que m’acosto a la fi i que sé que no viuré gaire més; ara, dic, em decideixo a escriure i descriure la relació immoral i depravada que vaig mantenir amb una germana de clausura d’un monestir de la província de Barcelona. I ho faig perquè així demostraré a Déu Nostro Senyor, el meu únic confessor a aquestes alçades de la història, el penediment que sento a fi que em comprengui i pugui perdonar-me, així com acollir-me en la Seva infinita misericòrdia. Que ja fa massa anys que m’arrossego i serveixo la causa, i ja tinc ganes de desfer-me d’aquest cos tronat i pecaminós per sentir-me alliberat i poder compartir amb àngels i sants la glòria celestial. Sé que no l’obtindré tota, però em donaré per satisfet si només puc gaudir-ne un instant.
Estic convençut que Nostro Senyor comprendrà i perdonarà també la meva còmplice de pecat, una dona humil i temorosa, la luxúria de la qual s’ha d’entendre en el context de la passió desenfrenada, però tanmateix humana, que ens ha dut plegats en un remolí irrefrenable d’emocions turbulentes durant gairebé tres quarts de segle.
Tot va començar, doncs, fa uns setanta-cinc anys, quan cap dels dos no havia complert encara la trentena...
Cada dia, i des de feia un parell de primaveres, jo anava a fer missa de matines a les monges d’un convent del qual, per respecte a les germanes, evitaré esmentar el nom.

fragment/febrer06
accèsit 2006
autor: Jordi Boladeras

Arrampicare divertendonsi

A Josep Maria Torras Humet i Joan Nubiola Callís,
excel·lents escaladors de qui he pres
el seu lema de cordada

—Te la mamo o te la pelo?
Per què sempre hem de plantejar les qüestions més transcendents de la vida en forma de disjuntiva? Aquesta vegada la resposta del Max la va agafar desprevinguda.
—Ni una cosa ni l’altra, tirem amunt! Ara ve el llarg més bonic i impressionant de tot el recorregut. La xemeneia s’estreny i se n’ha de sortir a través d’un tram molt aeri i espectacular. La reunió es fa a la punta del gland d’aquest immens membre de roca per on estem pujant. Les dificultats reals de la via acaben allí i hi ha un confortable replà on podrem reposar una mica.
—Actualment se’n diu reposar, d’això?
El Max va considerar oportú fer aquest llarg de primer i la Greta no s’hi va oposar. De fet, necessitava corroborar davant la noia que, tot i no ser tan fi en tècnica com ella, no li mancava gosadia. I això és precisament el que va pensar la Greta en el moment de sortir de la xemeneia i fer el famós tram aeri. No era difícil perquè hi havia força preses, però s’havien de tenir ben posats per la sensació de buit que provocava. En arribar a la reunió, tots dos van agrair els raigs de sol de la tarda damunt la seva pell nua. En aquesta última tirada la Greta fins havia passat una mica de fred i ho comentava en veu alta. El Max va voler fer patent la seva galanteria.
—Vine, que t’abraço.
No s’ho va fer repetir dos cops.
—Si estàs gelada!
I amb les mans va procedir a fer-li un joc de fregues pels braços, pel tòrax i per les cames que es va convertir en innocents i breus intents de massatge i que, finalment, va derivar en interessades i llargues carícies.
—Te la pelo o te la mamo?
—Posa’m una ració de cada.
La pell del prepuci, esporuguida, es va fer enrere immediatament davant la gola que se li acostava i el gland es va quedar tot sol a aguantar el xàfec. La cosa, de moment, no anava ni d’immersió bucal ni de llepades. Amb la mà dreta li va empunyar fermament la verga, com havia fet abans, i va imprimir un rítmic vaivé a l’epidermis que el Max trobava gairebé dolorós. Sofert com era, no se’n va queixar. Aquella mà de morter no cessava de fer la picada i la Greta va decidir incorporar-hi un nou ingredient. Va deixar caure de la boca una glopada de saliva damunt del cap de la fava per fer més melosa la recepta i, obrint la boca, va posar al descobert la blanca dentadura. Què pretenia fer aquella dona? El bé.